NADAL A PARÍS

A la boca del metro, l'aire fred
guarda veus mortes de París com ràfegues
de notes al damunt d'un pentagrama.
Després d'haver baixat
la cadira de rodes per l'escala,
l'andana és un hostal per a indigents
amb la vella escaldor de sota terra:
és com entrar a un poema de Baudalaire.
Els passatgers no parlen al vagó,
i els llums grocs accentuen la fatiga.
Tenim al voltant nostre la noblesa
senzilla d'alguns negres,
la serenor de la pobresa d'uns àrabs;
la mirada glaçada de la dona
malhumorada del visó lluent.
Creuem el túnel reflectits als vidres
empenyent la cadira entre els seients.
Fem nosa: l'argelí de cabells blancs
vestit amb una roba vella i prima,
s'aixeca amb un somriure
tot desitjant-nos un joyeux Nöel.
En arribar la nostra estació,
comencem a baixar, i la dona jove
de l'abric de visó s'impacienta
davant la nostra lentitud.
Com cantava la Piaf,
il se peut qu'on homme la batte.
Sempre la vida és la mateixa costa,
abrupta de tendresa i soledat:
s'ha reflectit als vidres del vagó,
els vidres freds i negres
d'una nit de Nadal al breu trajecte
de Montparnasse a Saint Germain-des-Près.

Joan Margarit


¿POR QUÉ HE ESCOGIDO ESTE POEMA?

He escogido el Nadal a París, de Joan Margarit, porque es diferente de los poemas de navidad convencionales. La mayoría de poemas navideños están escritos de la misma forma y con los mismos tópicos. En cambio, este poema explica una noche diferente de la típica noche de navidad. Nos cuenta como se pasa la navidad en el metro parisino.